[Date Prev][Date Next][Thread Prev][Thread Next][Date Index][Thread Index]

[MC] L'aigua de radi



Aquesta història ja es va publicar als CPE l'any passat, però va
desaparèixer dels arxius durant les reformes d'aquest estiu, i jo he
aprofitat per fer-li algun retoc, de manera que potser podem comentar-la en
la llista.

Els esdeveniments que conta el diari són certs. Me'n vaig assabentar fa un
parell d'anys per unes fotocòpies de l'Investigación y Ciencia. Ara mateix
no les tinc a mà, però les podria buscar si algú s'interessa per la
referència exacta.

-----

Títol: L'aigua de radi
Autor: Carles Bellver Torlà

A Gabriel, per l'esgarrifança del Radithor

Herbert Wood va acabar de treballar a les quatre de la vesprada i es va
afanyar a sortir del laboratori, com cada dia, per arribar a l'estació a
hora d'agafar el tren que el portaria a casa. Encara va tenir temps de
comprar el diari, el Baltimore Herald. Després de recórrer dos cotxes
sencers va trobar un seient lliure al costat d'una dona gran que becava.
S'hi va asseure. Va obrir el diari i va anar passant pàgines. No calia
llegir més que els titulars. Els successos, les notes de societat, tot
seguia les normes habituals, la rutina de sempre. Mentrestant el
ferrocarril ja iniciava la seva marxa, i al cap de poc les cases petites i
les granges i els camps de conreu de Maryland, al cap dels anys tan
coneguts, desfilaven davant dels seus ulls. Que les coses fossin sempre
iguals li donava confiança. Va tornar al diari. Quasi es va sobresaltar.
Una columna mig amagada en la secció científica l'havia inquietat. Es va
preparar per a llegir-la amb més deteniment.

«La Comissió Federal de Comerç suspèn la distribució del Radithor». El
Baltimore Herald manllevava a l'edició del New York Times del dia anterior
un bon cabal d'informació sobre aquest assumpte. El Radithor, un gran èxit
comercial que prometia curar la dispèpsia, l'alta pressió sanguínia, la
impotència i més de cent-cinquanta malalties endocrinològiques, consistia
en radó dissolt en aigua destil·lada. Quan alguns especialistes van alertar
sobre els perills de l'enverinament per radi, la Comissió va obrir una
investigació que ara havia aportat evidències irrefutables: n'hi havia prou
amb quantitats molt petites de material radiactiu per a arruïnar la salut
de la gent. La descripció d'un dels casos estudiats resultava patètica.
Eben M. Byers, magnat novaiorquès de l'acer, havia començat a prendre
Radithor l'any 1927 arran d'un accident que li havia deixat un dolor
persistent al braç. Al principi, li va donar bon resultat. Fins i tot se
sentia rejovenit. Això va fer que s'entusiasmés amb el beuratge. En va
consumir prop de 1.500 flascons entre 1927 i 1931. En 1930 va patir les
primeres molèsties: perdia pes i tenia migranyes i mal de queixal. Es va
esverar quan van començar a caure-li les dents. Un expert en radi del
Departament de Medicina Industrial de la Universitat de Columbia va
diagnosticar que el cos de Byers es descomponia lentament a causa de la
intoxicació provocada pel Radithor. El seu estat actual era espantós:
ajagut al llit, immobilitzat i cobert de benes, en la seva mansió sumptuosa
de Southampton. Li havien extret el maxilar superior sencer i la major part
de l'inferior per intentar frenar la destrucció de l'esquelet, però havia
estat en va. Tot el teixit ossi se li desintegrava a poc a poc. Tenia buits
al crani. Quasi no podia parlar, ja que un abscés cerebral l'havia deixat
parcialment mut. Malgrat tot, es mantenia conscient i lúcid.

El culpable de totes aquestes malifetes era William J. A. Bailey,
propietari dels Laboratoris Bailey de Radi que produïen el Radithor. Aquest
individu tenia un historial extens de fraus i sancions. L'any 1915 havia
venut per correu vehicles inexistents. En 1918 va comercialitzar un
medicament contra la impotència que contenia estricnina. Va descobrir el
radi en 1921 durant la gira americana de Marie Curie, i immediatament va
maquinar com traure'n profit. Era un home despietat i mancat d'escrúpols.

‹És terrible, això. Haurien d'empresonar els culpables i fer-los pagar
aquests crims tan... horrorosos! ‹va fer tot d'una, inesperadament, la dona
que seia al costat de Herbert. S'havia despertat i havia estat llegint la
notícia per damunt del seu muscle. Donava la sensació que ja estava al
corrent dels fets. Se la notava excitada.

Herbert va tancar el diari discretament. Es va escurar la gola i va parlar
pausadament:

‹Jo no m'amoinaria, senyora. Confiï en mi: sóc farmacèutic, especialista en
tècniques d'anàlisi, i li asseguro que la ciència no troba cap cosa dolenta
en aquest medicament.

La senyora es va asserenar. Herbert Wood pareixia un home sensat i bo. Una
obesitat moderada, el somriure permanent i encomanadís i la seguretat que
infonia a les seves paraules, li conferien autoritat.

El tren va arribar a la destinació de Herbert, un poble petit anomenat New
Hamburg. La dona també hi baixava. Van celebrar aquesta coincidència amb
més somriures i una encaixada de mans.

Des de l'abaixador fins al poble hi havia un passeig d'un quart d'hora. El
van recórrer tranquil·lament tots dos plegats. Després es van acomiadar amb
bones maneres. Herbert va prosseguir el seu camí. La botiga de Holmes i
Fills s'hi trobava de pas. Hi va entrar. Va reflexionar que ara que la
notícia estava essent publicada per la premsa de tota la nació podia
ocórrer que fins i tot els petits comerços dels poblets més recòndits
retiressin pròximament el producte. Segurament li convenia aplegar-ne una
bona reserva, però no es va atrevir a adquirir-ne més d'una caixa de vuit
flascons, per no cridar l'atenció. Mentre s'acomiadava de Mr. Holmes amb
demostracions de cordialitat i acceptava els caramels que aquest li oferia
(«tingui, per a les seves xiquetes»), anava formulant un desig en el fur
intern de la seva consciència: que el cos menut de la seva esposa deixés
prompte de resistir i comencés a acusar ja els efectes del Radithor.