[Date Prev][Date Next][Thread Prev][Thread Next][Date Index][Thread Index]

[MC] Una tornada massa llarga




Hola. A veure què us pareix aquest que acabe d'escriure.

Veureu que hi torna a haver enverinaments. No sé a què és deguda aquesta
reiteració. Almenys ara no és una història real. De fet és bastant irreal.

Tinc una pregunta concreta: sabeu on executaven els condemnats a mort,
durant l'època de Franco o abans? En aquest conte dic que la cursa de cert
criminal "es va acabar al pati de la presó de València", però no sé si era
realment als patis on els mataven.

----------------------------------------------------------------------------

Títol: Una tornada massa llarga
Autor: Carles Bellver Torlà

Ets una ànima petita que sustenta un cadàver.
Epictet

-No és possible. No li va el cor... -va murmurar el metge. No era culpa del
fonendoscopi, això ho havia comprovat.

El comissari va evitar mirar-lo. Ja tenia prou amb la mirada sinistra del
majordom. Una esgarrifança li va recórrer l'esquena. La cambra era humida,
i la seva roba no era adequada per a l'oratge d'aquesta comarca.

No havia tingut temps de preparar-se. Havia estat un dia especialment
atrafegat. Acabava de tornar del Govern Provincial, sense haver dinat, quan
el cotxe ja l'esperava a la porta.

La nota li permetia anticipar un cas poc agradable. En una localitat de
l'interior havien trobat mort un propietari local. El metge havia detectat
rastres d'arsènic en el cadàver. El principal sospitós era el criat, un
misteriós foraster. Quan li ho van plantejar directament ell mateix va
reconèixer la seva culpabilitat. Ni tan sols havia intentat fugir.

Ell se n'hauria de fer càrrec: detenir-lo i conduir-lo a la justícia. I
sobretot intentaria identificar-lo. Ja havia donat un nom: S.V.N. Una broma
macabra. Aquest era el nom d'un personatge tristament cèlebre, responsable
d'un seguit d'assassinats, una autèntica escabetxada ocorreguda feia anys
en un altre punt del país. Es va acarnissar singularment amb els cercles
dirigents: industrials, càrrecs públics, capellans. Però eren gent amb qui
no tenia cap relació. Mai no es van aclarir els mòbils. No se li van
demostrar afinitats polítiques, i pareixia clar que no treballava a sou. Se
suposava que era tan sols un boig àvid de sang. En tot cas, la seva cursa
es va acabar al pati de la presó de València.

El trajecte era llarg. Era obvi que certes carreteres necessitaven obres
urgents de recondicionament. El dia ja era curt. Se'ls va fer fosc pel
camí. Es va adonar que li faria falta roba d'abric. S'acostava l'hivern, i
aquest clima no era tan benigne com el de la ciutat. Una nuvolada negra els
va acompanyar un bon tros, però per sort no va descarregar. Mentrestant, la
fam no parava de regirar-li l'estómac. Va demanar al xofer que engegués la
ràdio, i just quan començava el butlletí horari de les vuit per fi van
veure les llums del poble.

El disgustava tractar amb psicòpates. L'havien retingut en un calabós de
l'ajuntament, un cau fosc i humit. Va preferir interrogar-lo en un despatx,
en presència de l'alcalde. La pertorbació de la seva ment no admetia dubte.
Per iniciativa pròpia es va confessar autor d'altres crims, cap dels quals
no havia estat denunciat. Va donar detalls: noms, dates, llocs, com es va
aproximar a les víctimes, amb quins procediments les va eliminar. La
narració impressionava sobretot pel desapassionament.

Potser els volia provocar. Quan va veure que no reaccionaven els va amollar:

-Què em fareu, em tornareu a matar? Això no em fa por, ja em vau trencar el
coll fa temps i us he continuat fustigant.

El comissari no volia fer-li el joc. El va fer tornar al calabós. Pel camí
va preguntar si li podien concedir una mercè.

-Vull que em porteu un metge.

No s'havien imaginat aquest desenllaç. Van fer venir el metge i l'assassí
li va indicar que provés a buscar-li el pols.

El comissari va sortir buscant la porta del carrer, i els altres el van
seguir. Els va donar instruccions perquè el tinguessin tancat amb pany i
clau fins que arribés un furgó per endur-se'l. Mentre es ficava al cotxe
l'alcalde li insistia perquè se l'endugués amb ell, però no va poder
convèncer-lo de cap manera. Amb aquella companyia, la panxa buida, i una
nit tan fosca al damunt, la tornada se li hauria fet massa llarga.