[Date Prev][Date Next][Thread Prev][Thread Next][Date Index][Thread Index]

[MC] error en mi envio anterior





>        Perdón por el error pero ya que está hecho aprovecho para saludar al
>moderador al tiempo que me disculpo y en cualquier caso me justifico
>respecto a lo que escribí: no lo termine ayer por tres razones, en primer
>lugar me pareció que era muy largo para lo que se espera en esta lista(¿¿¿),
>revisando hace un momento las FAQ veo que se podrían admitir hasta 3000
>palabras normalmente,

¿creus que l'administrador les compta?

>        Puedes suponer que voy a exponer esa idea, en efecto: asumimos que
>un zombi es un ser incapaz de morir cuyo único objetivo es regocijarse
>infringiendo dolor, es cierto que su aspecto, si aceptamos la iconografía
>clásica del cine y el comic, puede ser algo deteriorado (por no hablar de su
>aliento, debe ser insufrible) pero al menos se deleita matando. Mas terrible
>que convertirse en un zombi sería hacerlo en un ser incapaz de morir, como
>un zombi, condenado a vagar entre los otros hombres, como un zombi, pero
>incapaz de producir por gusto el mas leve daño a ningún ser de los que le
>rodean, al contrario el sufre todos los males, dolores, desamores y
>soledades que puedan suponerse por que las atrae por designio,

i al revés? capaç de produir per gust coses bones, com els àngels?


> en cualquier caso, ¿como sería un mundo de sufrimiento
>eterno?... es fácil de imaginar, recordar vuestra infancia, cuando os
>hablaban del fuego que quemaba pero no consumía y del mismisimo Pedro
>Botero(??) avivando el fuego....

ja ho recorde, ja, i pitjor encara el purgatori, almenys a l'infern et
cremaves etermnament, però al purgatori podies passar segles i segles en un
estat comatós, sense sentir plaer ni dolor i sense saber que passaria
després... recorde resar jaculatòries que et llevaven dies o anys de
purgatori.

Al poble de la meua família materna hi havia un carrer, encara hi és -el
carrer de l'aigua- on hi havia -no sé si encara existeix- en una façana una
imatge d'un sant (no en recorde el nom) feta de taulellets, molt bonica.
Davall del sant una llegenda (cite de memòria): "quien rece  .... obtendrá
una indulgencia de dos meses y tres dias" i jo, sempre que hi passava,
potser tres o quatre vegades al dia, resava la jaculatòria i sumava: un
any, dos anys, dos i mig... i sempre pensava que això ja era molt de temps,
i que potser ja hauria arribat al final del temps que jo, com a mortal,
havia de passar necessàriament al purgatori (perquè, com ens déien a classe
tots, menys els sants, havíem d'estar al purgatori una bona temporada),
vull dir que pensava que potser em 'sobrarien' dies i aniria directament al
cel!

Li ho vaig comentar un dia a un company d'escola a qui li déiem Fran, que
vivia en un altre barri, i ell feia per passar per davall del sant tantes
vegades com podia, dos, tres, quatre i fins i tot sis vegades cada dia. Em
visitava molt sovint (per venir a ma casa havia de passar pel carrer de
l'aigua) i arran d'aquelles visites repetides ens vam fer amics, molt
amics. Vam començar a fer apostes, a veure qui passava més vegades per
aquell carrer i obtenia més dies de perdó. Ens acompanyàvem a casa per
passar-hi i resar: jo a la seua i després ell a la meua i jo després a la
seua... així podíem passar ben bé un parell d'hores, al capdavall ens
separàvem davall del sant i marxàvem a casa comptant mentalment els anys
que havíem redimit.

Així vam passar una bona temporada. Quan arribà l'estiu cada un marxà a un
lloc, jo a l'alqueria que tenia l'àvia a la mar, ell al poble del seu pare.
Jo em vaig oblidar del sant i de la jaculatòria i passava els dies
vagarejant per la platja.

Al setembre van començar les classes. Com que era el primer dia el meu pare
em va portar en cotxe i no vaig passar pel carrer de l'aigua. Fran no hi va
anar a classe. Vaig preguntar, però ningú no sabia res.

Al migdia, vaig tornar corrents a casa. Volia veure el sant i resar. Però
la imatge havia desaparegut, més ben dit, l'havien arrancada. Només hi
havia un forat i alguns taulells trencats que no s'havien pogut emportar.

Aquell dia no vaig dinar. De seguida vaig entendre per què Fran no era a
l'escola. Més tard, al llit, vaig plorar i vaig jurar que no tornaria a
resar.

Fran tornà. Havia passat sis mesos al reformatori. No en vam parlar, del
sant ni de l'infern. Ell ja hi havia estat.

Al cap d'un any, els veïns, que havien pagat la restauració dels
taulellets, feren una gran festa i tornaren a col.locar la imatge. Ni Fran
ni jo hi anàrem. La nostra amistat, ara més forta que mai, ens permetia
entendre'ns sense parlar-ne. Passàrem el dia pescant i rient a la mar.

Continuàrem sent amics fins que jo me'n vaig anar a viure fora.

Iussuf A.