[Date Prev][Date Next][Thread Prev][Thread Next][Date Index][Thread Index]

[MC] Una broma macabra




Hola a tots. Així és com va quedant la història del zombi després de
l'intercanvi d'opinions amb Iussuf i José Carlos Botella.

Veureu que he canviat el punt de vista (ja no podia ser el del comissari
perquè el comissari se'n va abans del final). Entre altres coses això m'ha
obligat a inventar un títol nou (parlant de títols...), i la veritat és que
aquest m'agrada menys que el d'abans.

Tots els comentaris i suggeriments seran benvinguts.

-c

----------------------------------------------------------------------------

Títol: Una broma macabra
Autor: Carles Bellver Torlà

Ets una ànima petita que sustenta un cadàver
Epictet

El cotxe va arribar amb més o menys dos mesos de retard. El funcionari
es va excusar de mala gana. Pel que sembla, la nota es va traspaperar, i
encara sort que en trobar-la no l'havien llançada al fem, després de
tant de temps. L'alcalde se'l va escoltar amb paciència i li va
contestar que sí que li sabia greu que s'haguessin pres la pena de
venir. Ara, ja no feia gens de falta.

El funcionari va fer una ullada al certificat de defunció i se'n va anar
remugant («Doncs ens podien haver avisat.»).

Va ser des del principi un cas ominós. El terratinent del poble havia
mort al llit. Podria haver estat mort natural -era un home vell i
arrossinat-, però no era així. El metge va detectar rastres d'arsènic al
cadàver. Ho van discutir, i semblava clar que només hi havia un
sospitós: el criat, l'única persona que l'acompanyava en aquell
casalici. Es tractava d'un foraster, un individu eixut que no es feia
amb ningú i que no inspirava confiança. Ell mateix li va plantejar
directament l'acusació, i no la va negar. Al contrari: va reconèixer la
seva culpabilitat i ni tan sols no va intentar fugir. Fins i tot els va
ensenyar l'ampolla de la metzina.

Això va ser una vesprada molt freda a la meitat de l'hivern. El van
retenir al calabós de l'ajuntament, una mena de cau fosc i humit que no
s'utilitzava mai. Abans li van prendre algunes dades: el nom, l'edat i
poc més. S.V.N., va dir que es deia. Una broma macabra. Aquest era el
nom d'un personatge tristament cèlebre, responsable d'un seguit
d'assassinats, una autèntica escabetxada ocorreguda feia anys a l'altra
punta del país. Es va acarnissar singularment amb els cercles dirigents:
industrials, càrrecs públics, capellans. Sempre gent amb qui no tenia
cap relació. Mai no es van aclarir els mòbils. No se li van demostrar
afinitats polítiques, i pareixia clar que no treballava a sou. Se
suposava que era tan sols un boig àvid de sang. En tot cas, el garrot va
donar fi a la seva cursa a la presó de València.

Des del Govern Provincial van dir que enviaven uns agents immediatament
per fer-se càrrec de l'assassí. «Immediatament» era una manera de
parlar. El trajecte era llarg, i el camí no estava en bones condiciones.
No els podia costar menys de dues hores.

A l'hivern el dia s'acurta. Es va fer fosc abans que arribessin. Una
nuvolada negra va venir per damunt de les muntanyes soltant llamps, però
al final no va descarregar. Per distraure el neguit van connectar la
ràdio. Just quan començava el butlletí horari de les vuit van veure
acostar-se les llums per la carretera.

Havia vingut el comissari en persona, amb el seu xofer. Quan va
comprovar l'estat del calabós va preferir interrogar-lo en un despatx.
Va autoritzar que l'alcalde i el metge hi fossin presents. El boig va
ratificar la seva declaració. La pertorbació de la seva ment no admetia
dubte. Per iniciativa pròpia es va confessar autor d'altres crims, cap
dels quals no havia estat denunciat. Va donar detalls: noms, dates,
llocs, com es va aproximar a les víctimes, amb quins procediments les va
eliminar. La narració impressionava sobretot pel desapassionament.

En algunts moments va parèixer que intentava provocar-los. Quan va veure
que no reaccionaven els va amollar:

-Què em fareu, em tornareu a matar? Ja no us tinc por, ja em vau partir
el coll i he continuat fustigant-vos.

No li van fer el joc. El comissari se'l va emportar d'altra vegada al
calabós. Quan ja el tancaven va dir:

-Puc demanar que m'examini el metge?

No tenien per què negar-s'hi. Li van preguntar què li feia mal i ell va
indicar que provessin a buscar-li el pols. No s'havien imaginat aquest
desenllaç.

-No és possible. No li va el cor... -va murmurar el metge. No era culpa
del fonendoscopi, això ho havia comprovat.

L'alcalde va evitar mirar-lo. Ja tenia prou amb la mirada sinistra del
zombi. Va sortir buscant la porta del carrer, i els altres el van
seguir. El comissari tremolava visiblement. Era evident que no s'havia
abrigat prou per al fred d'aquesta comarca. Els va ordenar que el
tinguessin tancat amb pany i clau fins que arribés un furgó policial.
Mentre es ficava al cotxe l'alcalde li insistia perquè se l'endugués amb
ell, però no va poder convèncer-lo de cap manera.

Va esperar el furgó mentre li va durar la paciència. El comissari no li
contestava les trucades, i a la Diputació li asseguraven que ells no hi
podien fer res. La situació era complicada. La gent del poble, al
principi tímidament, en acabant amb determinació, li reclamaven que se'n
desfés de qualsevol manera. I el problema era aquest, precisament: de
quina manera? Com si ell ho fes per gust, tenir engarjolat aquell
monstre. Aquestes enrònies el crispaven i el consumien per dins. Si
almenys el pogués matar...

Això era. No calia.

No hauria ordit el pla si no hagués passat nits d'insomni, si no hagués
sentit tanta basarda. Va implicar poca gent; tot just els necessaris. El
metge va accedir després d'una disputa fatigosa. Firmant el paper no
deia exactament una mentida, en això estava d'acord, però el rigor
científic no li alleujava la consciència, i no acabava de veure-hi clar.
Ni ell tampoc, dimoni, però no es podia quedar amb les mans a la
butxaca! Amb el fosser hi havia pel mig certs favors personals i l'acord
va ser més ràpid.