[Date Prev][Date Next][Thread Prev][Thread Next][Date Index][Thread Index]

[MC] Un mal de panxa espantos (abans, una desaparicio)



Hola,

Ací teniu la continuació de la història d'Antonio, el que va desaparèixer,
contada per ell mateix. Que us aprofite!


UN MAL DE PANXA ESPANTóS

N'havia tingut d'altres, de malsons. En alguns intentaven assassinar-me i
en altres em perseguia algú fins que queia per un terrat i em despertava
tot suat. Però aquest és diferent. Fins i tot podria parlar d'un seguit de
malsons, perquè efectivament el somni ha durat uns quants dies, o nits. I
ben bé no podria assegurar que s'haja acabat ja, aquest malson per
entregues.

El primer de tots, el recorde ben bé. Em vaig alçar a la matinada per anar
al lavabo. Hi vaig anar a fosques, per allò de no despertar la meua esposa.
En tornar al llit, però, vaig deixar encès sense voler el llum del bany,
del qual rajava per la porta entreoberta un fil de llum clara. Em vaig
tornar a alçar per apagar-la. Els meus ulls es van fixar en l'espill del
tocador de la meua esposa, enmig del camí entre el llit i el bany. Jo no
m'hi reflectia. La imatge reflectia el llit i la cambra, però no pas el meu
rostre.

No hi vaig fer gaire cas. Al capdavall estava dormit, com he dit, i potser
havia sigut un error d'apreciació, o un engany dels meus ulls enterbolits.
Em vaig tornar a gitar i em vaig adormir en un instant.

L'endemà no recordava res, al principi. Per descomptat els efectes que hava
sentit durant la nit havien desaparegut. Després, em va venir al cap. Vaig
pegar-li moltes voltes. Havia llegit sobre viatges astrals i tota la pesca,
però no m'ho acabava de creure, tot això. A la nit, em va venir la por i em
vaig prendre pastilles per dormir.

El somni va tornar al cap de dos dies. Ara no em vaig poder adormir. Era
invisible. O almenys això suposava que volia dir això, que no em reflectia
en els espills. Em vaig tapar el cap amb la manta i vaig rumiar. Em van
venir al cap totes les pel.lícules sobre l'home invisible, el que feia, el
que li passava i pensava si jo podria fer tot això i més. I amb aquests
pensaments em vaig adormir.

A partir d'aquella nit el somni es va repetir nit rere nit durant una
setmana, i cada matí em despertava com si res. A poc a poc vaig anar
dominant aquest estat d'invisibilitat. Podia traslladar-me amb molta
rapidesa d'un costat a un altre i fins i tot passar a través de vidres...
M'ho passava bé, certament. Un dia vaig eixir al carrer i tot... L'únic
problema és que cada nit em costava adormir-me més, i això volia dir que
cada vegada tardava més a tornar al meu estat normal: havia comprès que el
son em tornava la corporeïtat.

Aquesta nit ha sigut diferent. M'he alçat a les dos de la matinada  amb un
mal de panxa espantós i una sensació molt estranya. No era únicament
invisible, a més a més m'havia fet més petit, molt petit, 'massa' petit, i
amb cada moviment empetitia encara més. Recorde que m'he assegut al wàter,
aclaparat per aquell dolor de ventre, ja era molt petit, com un infant.

Tot ha passat en un instant. La meua esposa ha entrat al bany. Ella no em
veia, és clar. He intuir que anava a seure on jo era però no he pogut fugir
i m'ha tirat dins de la tassa. El meu cos petit s'ha deformat i contret. He
esperat que s'alçara per eixir, però ha baixat la tapa i ha amollat l'aigua
de la cisterna. Aleshores m'he quedat atrapat enmig de la canonada. Una
segona descàrrega d'aigua m'ha espentat una mica més avall. L'aigua no
desapareixia i he comprès que havia produït un embús.

No sé quant de temps he estat en aquell pou a fosques. Al cap d'una estona
s'ha alçat la tapa del wàter. He sentit maleir la meua dona per l'embús. Al
moment em va envair l'olor pudenta del desembussador al meu voltant. He
notat com el meu cos invisible es desfeia em mil trossets i davallava per
les canonades arrossegat per aquella riuada.  Probablement em vaig pegar
algun colp durant el viatge i m'he desmaiat. Quan he despertat em trobava,
surant per una sèquia del clavegueram, en una gran sala a penes il.luminada
per uns dèbils rajos de llums que venien del sostre.  Afortunadament
tornava a ser visible i estava sencer i tenia el meu aspecte habitual. Amb
moltes dificultats he eixit de l'aigua. Ara podia veure els raigs de sol
que s'esmunyien per les trapes del clavegueram. N'he alçat una i he
aparegut en un petit jardí, quasi als afores de la ciutat.

Aquest somni ha sigut tan vívid i real que si no fóra perquè el que m'ha
passat és tan impossible com inversemblant, diria que l'he viscut realment.


Encara no m'he despertat. Fa una mica de fred. Estic tot mullat i no porte
diners per agafar un taxi. M'hauré de fer l'ànim i començar a córrer si
vull arribar a una hora prudent a la feina. Sort que aquest pijama sembla
un xandall i ningú notarà res estrany, llàstima que he perdut les
sabatilles!

----

Iussuf A.