[Date Prev][Date Next][Thread Prev][Thread Next][Date Index][Thread Index]

[MC] Els nans i Blancaneu




No et fies mai dels xafarders


Blancaneu va fugir de casa de la seua madrastra. No podia suportar aquells
turments, aquella fixació en tot el que feia, això li produia estrès, molt
d'estrès. I aquell maleït espill, sempre posant-la pel mig, sempre sembrant
zitzània. Subornà un soldat perquè la portara a l'estranger però era un
sodat traïdor i la va abandonar a mitjan camí.

Blancaneu vagarejà pel bosc. Tenia temor de tot però era fora de l'abast de
les urpes de la seua madrastra, i això l'alleujava. Passà la nit en una
cova plena de rats-penats. Però qualsevol cosa era millor que la cova negra
i mortal del cor de la seua madrastra.

L'endemà trobà una caseta i hi entrà. Tot era molt petit però càlid. Es va
ajaure damunt dels llits i es va adormir. I tingué un son tranquil i feliç.
Al cap d'una estona es desperta d'un ensurt. Al seu voltant hi havia set
nans peluts i bruts que l'esguardaven fixament i murmuraven entredents.

El primer pensament va ser que la madrastra l'havia descoberta i havia
enviat aquells nans perquè se la menjaren. "Res més lluny", li digué el nan
que podia llegir els pensaments. Coneixem la teua història i et quedaràs
amb nosaltres.

Acostumada a estar entre dones, aquells nans li semblaven molt divertits.
Agençà la casa, preparà menjar calent i els féu banyar-se i posar-se roba
neta. Així era diferent. De sobte va rejovenir uns quants anys, de dia ells
anaven a treballar i la deixaven sola, i aleshores era completament feliç.

Gràcies al nan endevinaire s'assabentà que la madrastra l'havia
localitzada. "No intentes fugir, enlloc estaràs més segura que ací" li
aconsellà de nou el nan que podia llegir els pensaments. I la madrastra
aparegué en forma de velleta. Li oferí una poma grossa i vermella i no es
va poder negar. Al segon mos queia a terra desplomada.

El nan remeier analitzà la metzina de la poma i buscà l'antídot. Li va fer
beure, desmaiada com estava, una poció i efectivament va recobrar la
consciència. Però no va moure ni una pestanya. El nan remeier va tornar a
insistir fins que l'endevinaire li va dir que parara, perquè ell ja ho
sabia tot; però  va callar. El nan que podia llegir els pensaments va
descobrir que estava fent comèdia però no va dir res.

Ella vaig continuar fent-se la morta. El nan vidrer li féu un taüt sense
tapa i la posaren dins. El nan que podia parlar amb tos els animals del
bosc els digué que escamparen la notícia pertot arreu.

Abans que l'enverinara la madrastra el nan xafarder li havia contat que el
nan endevinaire sabia que només la despertaria la medecina dels nans, però
que ella podria fer-se la dormida fins que arribara un príncep i la besara;
tenia aquestes dues possibilitats, i havia de triar-ne una a la força.
Tenia el seu futur a les seues mans, aquest era el misteri de la seua vida.
Encertar-ho o no, d'això depenia tot.

Al principi no va fer cas, al cap i a la fi, era un xafarder. Però després
es va veure vella i lletja a la caseta dels nans i quan aquella poció li va
passar per la gola va entendre el seu destí.

A les dues setmanes vingué el primer príncep. Era lleig i maleducat. No es
va despertar. El segon era més bell, però pudia. Al tercer ja estava a punt
d'alçar-se però se'n va anar mentre s'ho pensava. El quart passà de llarg.
El cinquè se n'anà a buscar un carro per emportar-se-la amb taüt i tot. El
sisè era un príncep disfressat de pobre, i això no li va agradar. El setè
tenia la veu aflautada i era molt tímid.

Al vuitè no es va poder aguantar. Va tenir sort, era com  ella se l'havia
imaginat, alt, bell i ric. Nosaltres ens quedaren despagats. Ens havíem
acostumat a tenir-la al porxo, observant tot el que féiem. Li portaven
menjar a la nit i l'endemà retiràvem els plats nets sense preguntar. El
príncep era amable. Han sigut molt feliços fins que la madrastra ha
descobert que vivia i l'ha tornat a enverinar. I allí hi és, conscient però
morta al pati d'armes del castell, sota un pal.li daurat, esperant que algú
vinga a salvar-la... però ho té francament difícil, quin príncep es
deixaria furtar la dona, encara que estiga com morta?

Potser ara ens troba a faltar i lamenta no haver-se quedat amb nosaltres.
Potser el nan venjador ha anat massa lluny.

Josep M.