[Date Prev][Date Next][Thread Prev][Thread Next][Date Index][Thread Index]

[MC] L'ultim viatge



L'últim viatge


Redacte aquestes notes a bord d'un avió, de camí a Itàlia. Sense voler-ho
m'he trobat immersa en aquest viatge, amb tota seguretat, l'últim que faré.

Tot va començar ahir al matí. Em telefonaren al laboratori des d'una
emissora de ràdio perquè participara en un programa de divulgació
científica. Em va sobtar des del principi atès que l'objecte de la nostra
investigació era gairebé secret i normalment era el meu superior, el
comandant J. Stormer qui donava la cara en els enfrontaments televisius
contra ecologistes, pacifistes i aqueixa mena de gent. Em sentia complaguda
i preocupada alhora, perquè jo era una investigadora 'a l'ombra', podríem
dir. Abans de confirmar la meua presència ho vaig consultar amb el
comandant. Em va donar el seu permís per assistir-hi sense fer moltes
preguntes, com si ell ja n'estiguera assabentat, només em va recordar les
recomanacions de sempre sobre l'objecte i finalitats de les nostres
investigacions, és a dir, la part de què podíem parlar: que treballàvem per
al bé del nostre país, etc., etc. De tota manera, això no m'importava
gaire.

Era un afer molt estrany. L'emissora en qüestió no es podia escoltar a la
meua ciutat, tot i que hi tenia estudis; a més a més, els altres
participants del programa eren dos investigadors, també militars, dels
quals a penes coneixia res, només un parell d'articles en revistes
científiques i poca cosa més, encara que se suposava que anàvem en el
mateix barco i que treballàvem en el mateix projecte d'abast nacional, tot
i que en vessants diferents.

Un quart d'hora abans del començament del programa vaig arribar a
l'emissora. La porta era tancada. Vaig trucar al timbre i vaig esperar. Al
cap d'uns minuts em van obrir la porta.

-Bona vesprada, sóc...-vaig intentar explicar
-Passe, l'estàvem esperant -em va interrompre el que m'havia obert.

Semblava que no hi havia ningú més a l'emissora. Els despatxos estaven
buits, les llums apagades. Només aquell jove i jo. Era un home quadrat i
ben plantat, amb els cabells repentinants. Portava un agulla daurada a la
corbata. Va tancar la porta darrere meu i em va acompanyar a un locutori.

-Ací té els cascos i el  micròfon, pose'ls i espere.
-Gràcies -vaig respondre jo, però ell ja havia marxat i havia tancat la porta.


Era un locutori normal d'una emissora de ràdio: una taula, quatre cadires,
les parets insonoritzades i una gran finestra que mirava a la sala de
control. Em vaig posar els auriculars. Se sentia música clàssica, Wagner,
potser. Darrere dels vidres aquell home, que devia ser el tècnic, em mirava
mentre parlava per telèfon. La seua mirada era profunda i trista. Al
principi vaig pensar que ho estava passant malament, potser tenia algun
malalt a casa i per això estava neguitós, però al capdavall vaig
reaccionar: em mirava a mi, la mirada trista estava dedicada a mi, es
compadia, no sé pas per què, de mi. Mal averany! vaig pensar.

A l'hora convinguda vaig sentir la veu d'una locutora:
-Benvinguda, gràcies per haver vingut, nosaltres et farem preguntes i
constestaràs, entesos?
-D'acord -vaig contestar.

Aleshores va començar a fer-me preguntes, moltes preguntes. Sabia moltes
coses del que estava fent, massa coses, vaig pensar. Se suposava que les
meues investigacions sobre les seqüeles de la guerra química en els soldats
eren  secretes, per això em vaig mostrar molt prudent, encara que els meus
suposats col.legues no van tenir pèls a la llengua a l'hora de parlar.

Tot i això no vaig poder evitar fer veure que en sabia més del que deia,
supose, i així, les preguntes eren cada cop més directes. Vaig passar el
tràngol com vaig poder. Per fi el programa es va acabar. Em vaig llevar els
cascos i vaig sospirar alleujada. El tècnic em va fer senyes perquè
m'esperara asseguda, però jo ja m'havia alçat i havia obert la porta del
locutori.

El mosso em va fer un gest amb el braç i aleshores li vaig descobrir el
revòlver sota l'aixella. No m'ho vaig pensar. Ell o jo. Em vaig llançar a
sobre i li vaig clavar un ganivet a la panxa, tal com ens havien ensenyat a
l'acadèmia quan ens preparaven per anar a fer la guerra. Sempre el portava
a sobre, el ganivet, enganxat amb la funda a l'avantbraç, em donava
seguretat.

Vaig anar corrents a l'escala d'incendis. Darrere em va semblar sentir la
veu del comandant Stormer que em cridava alguna cosa. No el vaig escoltar,
ja era al carrer. Vaig donar la volta a l'edifici. A la porta de l'emissora
estava el cotxe d'Stormer. Vaig entendre  que havia volgut desfer-se'n de
mi. Sabia massa coses. La ràdio, l'entrevista, els meus col.legues: tot una
farsa, un muntatge. Potser havien furgat al meu ordinador i havien trobat
aquelles notes apressades que apuntaven directament l'alt estat major com a
responsable de la mort de centenars de soldats aliats.

No tenia escapatòria. Vaig caminar una mica. Em feia la impressió que
tothom em mirava de reüll, vigilant-me. Vaig agafar un taxi per anar a
casa, encara que sabia que el meu marit i els meus fills estarien ja en
poder d'Stormer. Efectivament: a l'entrada de la casa hi havia aparcat un
cotxe negre amb els vidres fumats. Vaig rectificar: "a l'aeroport, ràpid!".
El taxista em va llançar una mirada de contrarietat pel retrovisor però no
va dir res. Em vaig pintar els llavis i vaig encendre un cigarret.

Vam arribar a l'aeroport. El meu marit i els meus fills. Què estarien fent
en aquests moments? Més valia no pensar-hi, almenys per ara. El so del
telèfon mòbil em va fer tornar a la realitat. No vaig contestar, el vaig
tirar a una paperera i vaig continuar cap al taulell d'Air-Italia. Em van
cridar per l'altaveu de l'aeroport. Algú té moltes ganes de veure'm vaig
pensar. Em vaig embarcar.

Itàlia. Sol, mar, oliveres. M'havien dit que era un país molt bonic. Em
faig il.lusions. Pense que ens trobarem tota la família ací, molt prompte.
Però sé que no és pas veritat. Tinc les hores comptades. Em podré amagar un
dia, un parell de dies, com a molt; més temps no ho crec possible, ells
sempre et troben, sempre arriben, sempre vencen. Tanque els ulls i pense:
la mar, les oliveres, el sol, els meus fills, els meus fills.

Josep M.