[Date Prev][Date Next][Thread Prev][Thread Next][Date Index][Thread Index]

[MC] La cresta de l'onada



Autor: Josep Olivera
Títol:La cresta de l'onada
-------------------------------

La cresta de l'onada

Tot va començar, supose, quan una important revista d'informació general va
publicar un reportatge lloant les virtuts de l'empresa. Stakirott SA era
una companyia que fabricava software per a ús militar, tot i que això no ho
sabia quasi ningú i era molt més coneguda per la seua línia de jocs per a
PC que es venia en format CD-Rom a les grans superfícies comercials a preu
de saldo.

Stakirott SA apareixia com una de les companyies més modernes i
capdavanteres de l'Europa occidental. "Punta de llança", "pionera en
recerca", "model d'excel.lència", "treball rendible i fermesa
assegurada"... aquests eren alguns dels adjectius que qualificaven els
treballs d'investigació i desenvolupament tecnòlogic que el quasi miler de
persones desenvolupàvem a Stakirott SA, i apareixia al mateix temps al
primer lloc del rànking entre les companyies del ram. Com és normal, el
Consell de Direcció estava d'allò més cofoi amb tota aqueixa publicitat
gratuïta, i ràpidament va distribuir entre tots els treballadors una còpia
d'aquell reportatge. Sens dubte, tan bones notícies farien pujar com
l'escuma la safata de comandes i potser es podria plantejar una nova
ampliació de capital.

Els treballadors vam rebre el dossier de premsa amb sorpresa. "Així que
estem a la cresta de l'onada i no ens n'havíem assabentat!", aquest era el
comentari general a la cafeteria. Ningú podria dir que es treballava
malament a Stakirott SA; de fet, s'havia aconseguit una atmosfera
tranquil.la i rutinària, pràcticament sense conflictes greus gràcies a la
llarga mà de ferro del Consell de Direcció que s'havia introduït amb èxit
entre els col.lectius esquerrans i els anarquistes. D'aquests últims,
dissortadament, en quedàvem molts pocs.

Al principi el col.lectiu anarquista Durruti era molt nombrós. Hi teníem
talpons en totes les seccions. Naturalment, el Consell de Direcció es va
adonar del perill que suposava tenir uns àcrates en una fàbrica de
productes militars i ràpidament començà a fer una doble política
d'acomiadament de treballadors sospitosos i de creació d'uns sindicats
afins a l'empresa, fins que pràcticament ens van exterminar. Així les
coses, vam haver de passar a la clandestinitat més absoluta.

És clar, al reportatge no apareixíem per a res, tot i que els periodistes
ens havien entrevistat d'amagat. En canvi, sí que apareixien opinions de
treballadors poc compromesos amb la filosofia de l'empresa i d'alguns
quadres intermedis, tots, però, donaven per descomptat l'avanç implacable
de Stakirott SA en el mercat nacional. De la cúpula dirigent hi deia poca
cosa, directament, però, al llarg del document era òbvia la presència
d'aquella llarga mà.

Entre el que es deia de Stakirott SA em va cridar fortament l'atenció
l'opinió d'un tècnic, fins ara no relacionat directament amb el Consell de
Direcció: "amb la nostra tecnologia informàtica podríem estalviar-nos el
90% dels processos intermedis, però, és clar, això no es pot implantar
d'una manera immediata, s'han de respectar els sistemes de producció
tradicionals, sobretot quan afecten les forces i els mitjans de
producció..." Entre les línies d'aquesta discurs marxista es podia llegir
que volien fer una reducció de plantilla, però això, pensava, no ho
permetrien els treballadors, més encara en una època de bonança. Per què,
llavors, s'havia filtrat aquella terrible possibilitat?

Al cap de dos dies començaren a passar coses estranyes. En la secció
d'empaquetatge hi va haver una epidèmia de mals de cap. I dic epidèmia
perquè foren el 90% dels treballadors els que es posaren malalts. Al cap
d'una setmana el personal de les oficines patia símptomes diversos:
migranyes, picors, erupcions... Costava respirar a les oficines, l'aire era
com tèrbol, enverinat. Al cap d'uns dies el personal anà demanant baixes
per malaltia. Al principi era poca cosa: grip, reuma, dolor en general.
Però més tard aparegueren malalties infeccioses. Les baixes temporals
s'allargaven i més d'un va haver de demanar la invalidesa permanent.

La direcció de Stakirott SA no deia res. Des dels àmbits financers els
havien obligat a fer canvis en el Consell de Direcció. Era un conflicte
entre dues faccions d'un mateix aparell polític que maldava per fer-se amb
el poder absolut. En aqueixa guerra van caure alguns generals i molts,
molts soldats. Stakirott SA va fer fallida als pocs mesos. El govern va
confiscar els ordinadors i va assolar les instal.lacions.

Jo vaig aguantar bastant, però als primers símptomes de constipat vaig
decidir abandonar la feina. Ara estic a l'hospital guarint-me d'una
pneumònia. I no puc queixar-me.