[Date Prev][Date Next][Thread Prev][Thread Next][Date Index][Thread Index]

[MC] Tramesa conte de Mercè Romagosa Huguet




Acabo de subscriure'm a la llista i no sé si aquesta petita història
encaixa amb el que feu vosaltres. Sigui com sigui, la vostra iniciativa
m'agrada molt i espero anar rebent notícies vostres.

Mercè Romagosa Huguet



EL GERMÀ PETIT

Els dos havien començat a tocar l'harmònica des de molt petits. No tenien
cap estudi musical, però sentien la música i la traduïen directament en
sospirs d'aquell instrument. Era curiós que tots dos tinguessin la mateixa
facilitat, a més de l'afició. Normalment, encara que es tinguin germans,
cadascú té les seves pròpies habilitats, diferents de les dels altres. I
certament, en la resta d'aspectes, ells dos eren absolutament diferents.
"Dos caràcters oposats", deia la mare, "que només coincideixen quan bufen
junts". 
En èpoques de privacions econòmiques s'havien trobat tots dos tocant la
mateixa harmònica i això els havia costat força. No era gens senzill
compartir una peça tan estimada. 

Van passar els anys, i l'època de penúries econòmiques va quedar molt
enrere. El germà petit ja tenia trenta-set anys, dona i quatre fills quan
va agafar asma crònic. Molt seriós. El metge li va recomanar que, sense
bufera i tan atrafegat com sempre anava, més li calia oblidar-se de la seva
vella harmònica. I va deixar de tocar. 

En tenia gairebé cinquanta-vuit quan, en un viatge de negocis a Frankfurt,
va veure aquella meravella en un aparador. La Hohner que tota la vida
havien somiat!. L'harmònica que sempre havien volgut tenir!. I ara la tenia
al davant, ... i la podia comprar. A més, ben mirat, tampoc no estava tan
asmàtic, oi?

Va tornar del viatge amb aquella joia. Els seus fills i els seus néts no
acabaven de veure-li res d'especial a aquella harmònica, però trobaven
fantàstic que l'avi retrobés la seva infantesa a través d'aquell
instrument. Li havia millorat l'humor i això sempre és agradable que li
passi, a l'avi.

S'acostava l'aniversari del germà gran. Feia seixanta anys. El germà petit
va decidir comprar-li una harmònica igual que la seva. Tornarien a tenir-ne
una cada un i el seu germà gran podria reviure amb ell els bons moments del
passat. Sí. Una altra sospirada Hohner. Aquest seria el millor regal. 
Va voltar molt. Va demanar-la arreu: al Estats Units, a Alemanya. Res. No
en quedava cap enlloc. En va trobar de molt bones, de molt especials, però
cap altra Hohner igual que la seva. Definitivament, no n'hi havia cap més. 

El dia que el germà gran feia seixanta anys va tenir la seva Hohner. 

–"Perdona que la capsa no vagi precintada", li va dir el germà petit, "però
t'he de confessar que l'harmònica que et regalo és la meva. Em feia molta
il·lusió que poguessis tenir aquest somni que havíem compartit de petits i
no n'hi ha cap altra enlloc. Per això te la regalo usada". 

El germà gran es resistia a acceptar un regal de tant valor. 
–"Si me la regales a mi, no la tindràs tu", li deia. 

–"Tant se val", insistia el petit, "Si n'hi ha una al món, vull que sigui
per a tu".


Han passat gairebé dos anys i avui és l'aniversari del germà petit. Ara és
ell qui fa els seixanta anys. El germà gran vol superar el detall que li va
tenir amb aquell regal...

I ho ha trobat. El germà gran li fa el millor regal que li pot fer: li
regala una harmònica. Una Hohner. Una Hohner usada: la mateixa que ara fa
dos anys li regalava el seu germà petit... No n'ha pogut treure ni una sola
nota. Cada cop que hi ha acostat els llavis, el record del germà petit
fent-li aquest obsequi li ha impedit continuar bufant. 

–"No. I si li passa alguna cosa...?" L'ha conservat intacta a l'estoig
durant dos anys. 

–"Té", li diu. "El destí d'aquesta harmònica sembla que està lligat al teu
destí i no al meu".

El germà petit abraça el germà gran, com mai no l'ha abraçat. I passa una
estona llarga. I sembla que en aquest gest hi hagi totes les abraçades que
no s'han fet mai. I sembla que res ni ningú  no podrà separar-los,... i
crec que li veig els ulls molt lluents, com humits, al germà petit.